"Perquè hauria d'escriure de mi?" Doncs sí, de tu és.

I hui... Vull canviar un poc la temàtica, deixar de banda com estic, o com he estat, per parlar de tu. Eres tu, i tal volta ara estàs llegint açò i no saps que ho eres. “Perquè hauria d’escriure de mi?” et preguntaràs al final d’açò. I jo et responc al principi. No tinc molt clar perquè ara, o perquè de tu. Tal volta no et conega com ningú, ni sàpiga totes les teues manies inconfessables, ni els teus secrets més ocults... Però no sols es basa d’això estimar-te. La base no es qui coneix més a qui, o quantes coses sé més de tu. La base és que t’estime, en més temps o menys, en molts dies o pocs. El que importa és el que senc, la quantitat en la que ho senc, i... El que m’importes. No és important els cops que t’ho dic, o el sentiment que pose al dir-t’ho. 

M’agrada saber que et puc telefonar a l’hora que siga i m’agafes el telèfon soltant algún crit de “m’has despertat” o qualsevol insult en el que em faràs riure. M’encanta saber que no t’importa el què diga, o com ho diga, perquè tu saps la veritat, i saps que eixa veritat és evident, que t’estime sense dubte, sense raó ni explicació, sols amb sentiment vertader.

És reconfortable tindre algú com tu al teu costat, algú que t’ajuda a alçar-te en les caigudes tontes que tens, o simplement... Que no et deixa caure. Adore la teua forma de llevar-li la importància a la situació, encara que no sapigues que ha passat. És reconfortable tindre’t a tu al meu costat.

http://www.youtube.com/watch?v=HLjmWYRUL_w

[T’han pansit la il•lusió però no has de tenir cap por que jo soc aquí si ho vols. Puc passar les nits en vetlla si no dorms, puc provar d’espantar tots els teus malsons, dir unes quantes bestieses si amb això rius de nou, i si no...puc cantar-te a cau d’orella una cançó]

I sincerament... Aquesta cançó em recorda a tu. Ja són moltes coses les que fan que pense en tu. M’agrada quan de sobte, ve el teu somriure a la meua ment, i jo somric, sense altre motiu que pensar que me’l dedicaves a mi.

I què? Ja saps què eres tu a la que dedique totes aquestes paraules? Ja saps que eres tu la que m’importes de veritat? Ja saps que mentres escrivia pensava en tu? No vull dir el teu nom, sé que algún dia sabràs que eres tu, i espere que siga més bé prompte.

Sols em queda per agrair-te alguna cosa, probablement la teua existència, o entrar en la meua vida no fa massa. També podria ser els somriures, les paraules o les cridades, o que cofies en mi. Un gràcies en general.

Que se enterraron junto con la confianza que perdí.

¿Lo veis? ¿Os queda claro? No existe. Nunca ha existido ni va a existir. ¿Qué quién? La respuesta más bien responde a un qué. La felicidad, vuestra queridísima felicidad que os eleva a no sé cuantos metros sobre el cielo, os hace sonreír, o no sé cuantos efectos más decís que sentís. Siento desilusionaros, pero que no, ¡qué no existe! Me niego a creer que haya un estado tan elevado, que nunca haya conseguido rozar ni con la punta de los dedos... Y yo juraría haberlo hecho un par de veces. Sin ir más lejos, hace un mes. Sentí que nada podría ir a mejor, que lo tenía todo, y... ¿Por qué no? En ese momento me hubiese atrevido a decir que era feliz. Pero... Lo dije y lo repetí, no hay que creer en la felicidad, cuando te olvidas de que tienes que negar la felicidad, cuando te sientes tan emocionado que podrías jurar que existe... Es entonces cuando caes, y lo pierdes todo. Y yo... Lo he perdido. En un viaje hacia el lado oscuro, de donde no hay billete de vuelta, o igual sí, ¿quién sabe?. Pero no será una vuelta total, solo será la piel muerta de viejos sentimientos, que se enterraron junto con la confianza que perdí.

Así que... Si queréis hacerme caso... Nunca penséis que sois realmente felices, que estáis elevados en el quinto o sexto cielo, pensad sólo que estáis bien, pero que podríais estar mejor, que nadie es esencial en tu vida, porque la caída cuando lo pierdes... La caída duele.

Sin reflexionar.

Te quiero, sin reflexionar, inconscientemente, irresponsablemente, espontáneamente, involuntariamente, por instinto, por impulso, irracionalmente. En realidad no tengo argumentos lógicos, ni siquiera improvisados. Sólo sé que te quiero.